El calçot és cadascun dels grillons de les cebes blanques i dolços conreats. Per a aconseguir calçots necessitem diverses etapes, primer se sembren les llavors de la ceba blanca a principi de primavera.

Quan aquesta ha germinat i ha crescut, s’arrenca i es guarda. A la fi d’estiu es torna a plantar aquella ceba que havíem guardat, aquesta vegada de manera que només quedi mitg enterrada.

A mesura que creix la planta, s’ha d’anar calçant, és a dir, envoltant-la de terra. Els calçots es recullen preferentement entre els mesos de novembre i abril.

Dels calçots que no s’han consumit i que arriben a grillarse, de la seva flor s’extreuen les llavors que posteriorment es plantaran, tornant, d’aquesta forma, a tancar-se el cicle.

L’origen dels calçots no consta en cap document escrit. És per això que ens hem de dirigir a la veu popular, i aquesta ens diu que el calçot va ser descobert o creat per un pagés de Valls, conegut amb el nom de Xat de Benaiges, a la fi del segle XIX.

A partir de les primeres dècades del segle XX les calçotades es van convertir en un menjar habitual de moltes famílies vallencas durant els dies festius. Durant els anys seixanta, l’impuls d’alguns restauradors, la generalització del vehicle particular i algunes gestions impulsades per les instàncies vallencas i del “Alt Camp” van permetre que desenes de milers de persones de tot el país visitessin cada any Valls i les seves proximitats per a fer la, cada vegada més popular, calçotada.

  

Mes recentment el prestigi calçotaire s’ha estès i també es produïxen i consumeixen calçots en altres zones del país, per l’Alt Camp, amb Valls com cabdal, segueix sent el bressol de la calçotada.

En l’any 1979 neix la festa de la Calçotada que se celebra cada últim diumenge del mes de Gener. En ell 1995 la Generalitat de Catalunya va concedir la denominació de qualitat “Calçot de Valls” i al 1996 es va constituir el Consell Regulador. L’àmbit geogràfic d’aquesta denominació comprèn les comarques de l’Alt Camp, el Baix Camp, el Tarragonès i el Baix Penedès